Mendoza i Córdoba

De nou creuem la frontera per dirigir-nos cap a Argentina i deixem enrera uns tres mesos per Xile. El pas més proper des de Santiago es troba a prop de l’Aconcagua, el pic més alt dels Andes. Veiem muntanyes i muntanyes nevades i ens il.lusionem pensant que potser l’hem vist.

Per cert, prop d’aquí és on es situa l’accident d’avió de l’any 1972 que el cinema va plasmar més tard amb la famosa pel·lícula Viven. Arribem a Mendoza, una ciutat d’amples carrers i generoses voreres, passejos peatonals i places arbrades. Sembla tranquil.la i equilibrada, molt humana en les seves distàncies i prou activa per no ser avorrida.

Mendoza és la capital del vi argentí, i tot i no ser pas amants del vi però sí gaudir dels paisatges que ofereixen les vinyes, ens aventurem a sortir de la ciutat cap a les zones de cultiu del raïm. No té cap similitud amb les zones de producció de ví catalanes que hem vist en altres ocasions. Aquí són infinites extensions completament planes, aquesta pampa tan argentina i tan austera. Ni valls ni turons ni terrasses. Tot i així aconseguim visitar una elegant bodega que mostra al públic la seva producció vinícola. A Mendoza també tenim la sorpresa de trobar-nos a un argentí amb qui ja hem coincidit anteriorment, uns milers de quilòmetres més al sud. De fet, no és la primera vegada que retrobem a altres viatgers que hem conegut setmanes abans. Sembla que el continent és gegant, però el circuit de viatgers és més aviat petit.

La següent parada de l’interior argentí és Córdoba, la segona ciutat en població del país i un epicentre històric i cultural. Serveix de contrapunt urbà en una Argentina tremendament centralitzada en Buenos Aires, i els seus habitants se’n senten orgullosos. Ens fa pensar que té certes similituds amb Barcelona. El centre és intens i actiu, amb uns carrers i places d’origen colonial que han quedat petits pel trànsit de vida urbana que els inunda.

A la mateixa plaça central, en un carreró que queda entre la catedral i l’antic cabildo, un antic centre de detenció i tortura militar ha estat reconvertit en un emocionant museu i centre de memòria col.lectiva. Els judicis i iniciatives legals engegades en els darrers anys per l’ex-presidenta Cristina Kirchner han permès treure a la llum i jutjar els antics criminals, repressors i torturadors que van servir als militars argentins fa quatre dècades.

No massa lluny hi ha l’antiga presó de dones, amb un recordatori a les preses polítiques que hi van passar, i d’on no totes en van sortir. Actualment ha estat reconvertit en un eclèctic centre cultural al voltant del qual s’articula un barri jove i dinàmic d’universitaris de tot el país.

Un dels atractius és la Manzana Jesuítica, tot un testimoni del pes específic que la Companyia de Jesús havia tingut des d’aquí fins al centre de Bolívia. S’hi troba una església, una capella, l’escola Montserrat i, entre d’altres, la seu de la primera universitat argentina i la sisena americana, fundada el 1610. Aquest era el centre neuràlgic de les tasques jesuítiques fins el moment de la seva expulsió.

També prenem més consciència del poder de la Companyia en una excursió que fem a Alta Gracia, un poblet al sud de Córdoba, que manté quasi intacte una de les Estancias que els jesuites tenien per tot arreu i base de la seva capacitat econòmica i productiva a la zona.

En aquest mateix poble hi ha la casa on va viure la infància i adolescència qui més tard es convertiria en el Che Guevara. Realment no és més que això, i potser no deixa de ser una mica fetitxista visitar-la, però la figura del Che s’ho mereix en escreix, i el museu permet conèixer més de prop el revolucionari més destacat del continent.

Al nord de Córdoba es troben les Sierras Chicas, unes muntanyes baixes plagades de petits pobles tradicionals argentins. És aquí, exactament a Agua de Oro, on ens acullen a casa seva el Maxi i la Kiki, i la seva filla Juana, a qui no podem més que agraïr tanta hospitalitat i bons moments.

05/07/201626/07/2016 by Marta&Marc Categories: Argentina 1 comentari