La Quiaca i Villazón són les dues cares de la frontera argentina boliviana, respectivament. Pobles fronterers lletjos, impersonals i hostils. El pas fronterer es troba just sobre d’un pont, des d’on policies i passatgers podem contemplar sense escarafalls tota la gent que creua la frontera directament per sota del pont, fora del control d’aduanes, perquè ningú s’ha preocupat de posar valles ni res així. Això i l’entrada a Bolívia, on a ningú se li ha acudit d’organitzar una cua i t’has de fer pas enmig d’una multitud que intenta accedir a un únic policia que segella els passaports, ens fan sentir ben lluny d’Europa i ens auguren uns quants moments impactants.
Aconseguim arribar al policia d’aduanes però enmig del caos no ens dóna la targeta migratòria, de forma que ningú ens aclara si ens trobem en situació irregular. Però sigui com sigui ja trepitgem Bolívia, que des de fa dies hem tingut a tocar dels dits.
Ben ràpid busquem un autocar que ens porti fins al nostre primer destí: Tupiza. És ben estrany que una frontera marcada artificialment impliqui tantes diferències: la terminal de busos i els vehicles són un món a part del que estàvem acostumats a Argentina, els preus del bitllet de bus es regategen, les olors de tot són ben fortes…
Arribem a Tupiza, que és un bany de “bolivianitat” a cada pas que fem. La llengua vehicular ja no és només el castellà, sinó que el quítxua té una presència destacada entre la gent més popular. Intuïm que el govern d’Evo Morales deu estar treballant per a la normalització de les llengües originàries, ja que pel carrer s’anuncien cursos de quítxua i aimarà per a funcionaris.
Un dels majors factors que ens crida l’atenció és la vestimenta i indumentària de la gent, especialment de les dones. I no sembla que sigui una cosa exclusivament de gent gran, sovint més lligada a costums i tradicions, sinó que també les joves porten aquestes faldilles i barrets tan característics, i fan servir les teles colorides per fer-se uns farcells de càrrega i portar-los a l’esquena.
Per aquí es va lliurar la Batalla de Suipacha, la primera gran victòria de tropes americanes independentistes sobre soldats espanyols. Els canyons i parets de roca que ara contemplem embadalits van servir d’amagatall perfecte dels batallons locals, que es coneixien el complicat terreny que pot esdevenir ben perdedor per a qualsevol que no se’l conegui. I en donem fe, perquè durant dos dies seguits ens perdem entre turons i parets de roca sedimentària intentant buscar unes formacions rocoses que ens han promès interessants, i que finalment ens haurem d’imaginar perquè no hem arribat a trobar-les. Tot i així, el Cañón del Duende per sí sol ja és molt bonic.
entrequilombosiparceros.wordpress.com 
Per fi Bolivia !!!!
La fromtera del país és una mica com el propi país, no? un sol policia que no dona per tanta gent…
És també típic (pels meus records, al menys) el poste on està el nom de Bolivia, amb tot de colors descolorits, no se si de bandera o del que sigui però tot una mica atrotinat.
Bien per aquest lloc on van començar a llutar per la seva independència.
Si ja es veu perfectament a les fotografies les dones amb els vestits tipics. Potser és ancestral i és una incorrrecció política peró també em comporta certa anyorança—
M'agradaM'agrada