Mes: febrer de 2017

Les xifres

En aquests 394 dies de viatge, hem tingut temps de fer moltes coses, i ara és moment de fer un ràpid repàs:

Hem estat a 9 països (sense comptar els dos dies a Miami).

Hem creuat 18 passos fronters.

Hem recorregut més de 25.000 quilòmetres per terra, uns 1.200 per aigua i 9.200 per aire (sense comptar els 19.900 dels vols entre Europa i Amèrica).

Hem conegut unes quantes ètnies o pobles: els Yamanas de Terra del Foc, els maputxes de l’actual Xile, els rapanuis d’Illa de Pasqua, els quítxues i aimares a Bolívia i Perú i nord d’Argentina, els arhuacos de la Sierra Nevada de Santa Marta a Colòmbia, les dones wayuu de La Guajira, i tants altres més.

Hem viatjat en cotxe, moto, bus urbà, autocar, furgoneta, camió, 4×4, mototaxi, metro, tren dièsel, avió, vaixell, llanxa, canoa, bici, troleybus, funicular i telefèric.

Hem pagat en nou monedes diferents: el peso uruguaià, l’argentí, el xilè i el colombià, en bolivianos, en nuevos soles, en dòlars, en colonos i en balboas (tot i que els balboas de Panamà són quasi imaginaris).

Hem dormit a més de 125 llocs diferents. I de tipus molt diferents: couchsurfing, casa d’amics o coneguts, workaway, airbnb, hostal de viatgers en habitació compartida, hotel, allotjament familiar, bus, vaixell, hamaca, tenda de campanya, cabanya auto-construïda a la selva…

Ens hem banyat a més de 50 platges: a l’oceà Atlàntic a Uruguai i a Península Valdés d’Argentina, al Pacífic a Illa de Pasqua i Panamà, i al Carib des de Colòmbia, des de Panamà i des de Costa Rica. També ens hem banyat a rius i gorgs: des de l’Amazones i els seus afluents a Perú, fins als rius colombians.

I també a llacs o llacunes, tant de muntanya com de selva; i en aigües termals a més de 3000 metres als Andes; sense oblidar que ens hem refrescat en piscines d’hotels o en pozas uruguaies.

Hem vist tot tipus d’animals en llibertat: lleons marins, dofins, toninas, dofins rosats, pingüins, guanacos i llames i alpaques i vicuñas, iguanes, tucans, un escorpí, osos perezosos en grans quantitats, meduses gegants i mars plagats de meduses diminutes, monos de molts tipus diferents, cabres andines i huemules, un caiman, flamencs, colibrís, pájaros carpinteros, mapaches, serps i granotes verinoses, papallones de mil tipus, orugues i altres insectes, vaques amb dues gepes, i segur que molts d’altres que no recordem.

Hem conegut a gent de més de 40 nacionalitats diferents.

Hem fet unes 18.000 fotos.

I unes sabates que van marxar noves i han tornat, com a mínim, ben viscudes.

I amb aquest, són 90 els posts publicats en aquest blog, en què hem intentat compartir una mica amb vosaltres aquest viatge que ara ja comença a quedar enrere. Tan de bo ens haguem fet sentir una mica més a prop!

by Categories: Uncategorized Deixa un comentari

Volant cap a casa

Deixem enrere la costa: són els últims dies que passem a l’altra banda de l’Atlàntic i aquests darrers deu dies a Puerto Viejo i la costa del Carib ha estat el millor final que haguéssim pogut desitjar. En menys d’una setmana serem de nou a Barcelona, però abans ens falten un parell “d’escales” obligatòries. Primer passem dos o tres dies a la ciutat de San José, una capital que no ens deixarà massa record en sí, més que la nostra pròpia barreja de sentiments pel que fa a acabar aquesta aventura i tornar a casa (qui diu “casa” diu Barcelona en general). Tan sols destacaríem l’antic recinte militar des d’on el propi president José Figueres Ferrer va decretar la dissolució de les Forces Armades del país i d’on en va ordenar enderrocar les torretes i altres posicions estratègiques des d’on es podria bombardejar la ciutat, si els batallons d’artilleria decidissin enfangar-se en una guerra civil o cop d’estat.

Des del moderníssim aeroport de San José de Costa Rica agafem un vol que, suposadament, ens hauria hagut de dur fins a Fort Lauderdale – Miami. Però resulta que per complicacions meteorològiques (o segurament altres problemes que no ens anuncien) aterrem a…Tampa! Per qui no conegui la geografia nord-americana (com va ser el nostre cas durant moltes de les hores que vam estar abandonats en aquell aeroport), resulta que Tampa també es troba a l’estat de Florida, però a 450 quilòmetres de Miami, on tenim una reserva d’hotel i d’on surt el nostre últim vol. Així que el que hauria hagut de ser un dia de turisme per Miami, esdevé un interminable dia de neguit en un aeroport que no sabem ni on es troba, i unes quantes hores en un bus creuant Florida que, per cert, és força monòtona i més aviat avorrida.

Un cop als afores de la ciutat, encara ens falta agafar un parell de busos més per creuar els suburbis i arribar, un dissabte a l’hora de sopar, al carrer principal de l’oci nocturn de Miami Beach. Així que, amb les motxilles a l’esquena i la pinta que us podeu imaginar després d’aquesta petita odissea, ens toca buscar el nostre hostal caminant enmig de tot el glamour que qualsevol es pugui suposar d’una nit de festa a Miami: descapotables i demés cotxes cars i exòtics, cambreres i ballarines en bikini, homes amb pantalons de fil i camises blanques amb un parell de botons descordats, olor de perfum i maquillatge i de patates fregides… en qualsevol moment podríem trobar-nos al Julio o l’Enrique Iglesias.

L’endemà, el veritable últim dia, fem unes hores de turisme pel districte Art Déco de Miami Beach i caminem fins veure els gratacels del Miami Downtown. 100% USA, i 100% essència Latina. Miami és tal i com us ho podeu imaginar, i encara més. Amb banderes onejant al vent incloses.

Aquest és un bon punt i final: acabem a la ciutat que ocupa un lloc primordial en les aspiracions d’èxit de l’imaginari col·lectiu de la majoria de Llatino Amèrica. També calia veure-ho, no?

En unes hores, aterrarem a Europa i uns moderns robots amb tecnificats escànners de reconeixement facial obriran unes portes automàtiques per donar-nos la benvinguda al Vell Continent, a casa, a la nostra gent.

by Categories: Costa Rica, Uncategorized Deixa un comentari

Puerto Viejo

Ara ja des de Barcelona, sabem que teníem un deute pendent amb el nostre propi viatge, i és acabar el blog. Així que…per on anàvem? Doncs ens havíem quedat a punt de creuar la frontera entre Panamà i Costa Rica.

Passar aquesta frontera entre els dos països centre-americans pel nord és fàcil i ràpid, i de cop el panorama que veiem des del bus ha canviat: tot és més net, no hi ha escombraries enlloc, les voreres de la carretera i els pobles que travessem són més ordenats i estructurats, amb carrers organitzats i construïts del tot, i amb cases arreglades amb jardí i tot. Potser és massa aviat per fer aquest tipus d’observacions, però la fama que té Costa Rica de ser el país ric i desenvolupat de la regió sembla que es percep a primer cop d’ull. Deu ser allò que s’explica sobre aquest país, que va eliminar l’exèrcit per millorar la qualitat democràtica i desenvolupar un ample sistema de protecció social i progrés?

Puerto Viejo és un poble molt turístic amb un cert aire hippy i desenfadat, ideal per passar uns dies i explorar les quilomètriques platges i selves de l’entorn.

Comencem pel Parc Cahuita, que és un autèntic zoo sense reixes. Tan sols arribar i passar l’entrada del parc, trobem una preciosa iguana. No és la primera que veiem ni molt menys, però encara no n’havíem vist cap de tan gran i de tan a prop com per observar-li la pell i els gestos de la cara mentre passeja amb calma. Al costat té un altre rèptil verd i moltes més sargantanes que es mouen ràpid, tot creant una escena ben “juràssica”. Mentre observem aquests animals, des del costat d’un cartell que explica que ens trobem en una àrea de caimans, ens sobresaltem en veure que l’aigua de la llacuna es comença a moure…fins que apareix una lenta tortuga.

Més endins del parc creuem nombrosos grups de monos que salten pels arbres, i fins i tot uns que ens intenten robar la barra de pa que el nostre amic italià porta a la motxilla mentre ens ensenyen unes amenaçadores dents.

I encara trobem més mamífers, com uns mapatxes que ens inspeccionen, suposem que en busca de menjar, i uns coatís (similars al mapatxe) que ens avancen corrent pel camí.

Però la primera posició de l’espectacular rànking d’animals de Cahuita se l’emporten dues serps grogues altament mortals que esperen les seves futures preses tot embolicades en branques d’arbres i ben camuflades.

Un encant especial d’aquest parc és que els vuit quilòmetres de camí transcorren entre el mar i la selva, afegint una gran bellesa a tot el passeig.

A l’altra banda de Puerto Viejo hi ha Manzanillo i una tranquil·la carretera de 12 quilòmetres que ressegueix la costa i totes les seves platges. Com que són els últims dies del nostre llarg viatge i ja no tenim previst fer res més, decidim que aquest serà un bon lloc per explorar-ne tots els racons possibles, així que durant diversos dies consecutius repassem aquesta carretera tant en bici, com a peu o en transport públic.

Cocles, Playa Chiquita, Punta Uva, Manzanillo, Punta Mona… són diferents indrets d’una costa que (altre cop) podria recordar a una platja de pel·lícula de pirates, on la selva i les palmeres es fonen amb el blau turquesa del mar, i tot és poblat de monos i osos perezosos. L’últim del animals exòtics que veurem és una espècie verinosa de granotes vermelles que s’amaguen en llocs humits i que tenen un aspecte, ja d’entrada, alarmant.

El gran volum de turistes a la zona ha propiciat que nombrosos estrangers s’instal·lin a la zona per desenvolupar negocis orientats als visitants. Per això la població local autòctona a vegades passa desapercebuda. Però quan ens creuem amb algú d’aquí, escoltem com parlen el patua, una barreja d’anglès i llengües africanes amb influència del francès i l’espanyol, parlat originalment pels esclaus africans de Jamaica i altres colònies angleses del Carib (i sembla ser que també per alguns pirates) i estès més tard pels països centre-americans quan els descendents dels africans van emigrar contractats per les companyies nord-americanes de plantacions de fruita i de construcció de ferrocarrils. Us podem assegurar que, tot i parlar castellà i (més o menys) anglès, aquesta llengua ens és completament inintel·ligible.

Sense oblidar el paladar, gaudim aquests últims dies amb la fantàstica varietat de fruita tropical que tenen aquests països. I ens atrevim a provar també el cacau cru, tal i com surt de les fruites de la planta. Trobarem a faltar aquest ritme de gustos nous!

 

Ja som a punt d’acabar el viatge. Com a mínim aquest serà l’últim gran capítol, però estem especialment contents de poder-ho viure amb uns bons amics amb qui ens retrobarem a Europa.

by Categories: Costa Rica Deixa un comentari